S’alça el taló. Comença la funció. Desconectin els mòbils.
Localització de l’escena:
Dia i hora: dijous 30 de març, cap a les 10:40 del dematí A.M.
Lloc: el lavabo de senyors d’una empresa (diga-li èquits). Tot alicatat. Fa olor de tabaco (com a l’insti…)
Personatges:
*en escena*: un JEFE calvo (això no és important), amb ulleres (això tampoc) i fregant la seixantena (això sí), fent pipí en un dels dos urinaris del lavabo de l‘empresa. Les portes dels dos vàters estan tancades, per la qual cosa només queda un urinari lliure. I es troba just al costat del jefe seixanton, calvo i amb ulleres. Això promet…
*fora de quadre*: en Zinc a la seva taula (amb ulleres i amb pèl, que potser direu que molt important no seria… però per mi si que ho és)… d’això, què deia?…sí, en Zinc a la seva taula amb ganes de fer pipí. S’aixeca i va decidit cap al lavabo sense saber que està a punt de viure una situació embaratzosa.
Acció:
S’obre la porta del lavabo de senyors de l’empresa èquits. Entra en Zinc, mira a dreta i esquerra i s’adona del seu error: els vàters tancats, un urinari lliure i el del costat ocupat per… UN JEFE (calvo, amb bigoti i, el pitjor de tot, SEIXANTON!). En Zinc es vol fondre. Vol fugir lluny. Molt lluny. Però molt. A Arbúcies. No, més lluny: a Qatar. Per què? Perquè en Zinc sap que aquell JEFE en concret, calvo, amb ulleres i SEIXANTON, es passa el dia anant al lavabo i en Zinc s’ha muntant la teoria que aquell senyor deu tenir ¡¡¡ la pròstata com un meló!!!
És per això que a en Zinc li passa la vida pel davant. Però ja és tard. Si fuig quedarà malament (què pensarà aquell JEFE?). Només té una sortida: actuar amb naturalitat. Així doncs, colze a colze amb el JEFE-calvo-amb-ulleres-i-SEIXANTON, s’abaixa la bragueta i procedeix a la micció.
Diàleg:
Zinc: hola…
JEFE-calvo-amb-ulleres-i-SEIXANTON: hola noi!
(-fi del diàleg-)
Mentrestant, pensaments al cervellet de’n Zinc:
Ai, ai, ai. Efectivament, el raig del JEFE-calvo-amb-ulleres-i-SEIXANTON és discontinu, mancat de pressió, fluix… tristot en definitiva. Jo ja estic acabant i el JEFE-calvo-amb-ulleres-i-SEIXANTON encara hi treballa. Què he de fer?? Esperar i deixar-me "guanyar"?? O passar de tot??? Però això equivaldria a dir-li "prostàtic" a la cara, no???? I si em despatxen???
Més acció:
Quan en Zinc, que encara pot sentir el raig tristot de l’orina aliena, ja té el cap a la cua del paro, el JEFE-calvo-amb-ulleres-i-SEIXANTON s’apuja la bragueta per sorpresa i se’n va a rentar-se les mans.
Més pensaments al cervellet de’n Zinc:
Aquest paio té poders i m’ha llegit el pensament. I deu haver-se dit: i una merda em guanyarà aquest mamelló!
Més acció:
En Zinc, torna cap-cot cap a la seva taula, després d’haver fet el riu més llarg de la seva vida.
Final de l’acte. Música de les Valquíries de Wagner. Veu en off:
En Zinc potser no serà mai JEFE, però si per un casual arriba a SEIXANTON, recordarà sempre aquest dia perquè ha après una lliço molt important. Quina? Doncs no ho sap. Com sempre encara l’està buscant, però segur que alguna cosa n’haurà tret. Temps al temps…
[@more@]
Jo flipo amb la penya, normalment homes madurets que comencen a fer “oohhh siii”, o es foten un pet i es queden tan tranquils. La gent no té vergonya!
He rigut molt amb el post
Però… no vols dir que tot han sigut imaginacions teves?
Sir William… i què me’n dieu de l’etern dilema: cap a on cal mirar???? Cap al costat on no hi tens ningú? Cap al sostre (com va confessar que feia algú en un meme)? Cap a la pròpia anatomia? En qualsevol cas queda descartat, evidentment, mirar cap a l’anatomia d’altri
Llum, sí i tant, han estat imaginacions meves (per sort)!!! És que en moments com aquests m’agrada la intimitat i quan tinc algú massa aprop començo a desconcentrar-me i desbarro
he he he,
molt bona aquesta anècdota.
L’has clavat!
Jo per evitar aquestes situacions, quan em trobo amb aquesta escena el que faig és anar directament a rentar-me les mans i fugir! M’espero un temps prudencial fins que el jefe o qui sigui (no cal que sigui un jefe) surti i després aprofito per entrar jo.
Je,je,je segur que ara el jefe et mira amb uns ulls diferents. O et recordarà per la lluita que li has guanyat i, per tant, no t’ascendirà o -depenent del seu interès sexual- d’aquí poc seràs l’auxiliar del jefe.
Sir William, efectivament: ja no a la feina, però alguna vegada he estat en un lavabo de restaurant (o d’on sigui), i la gent es tira pets i es queda tan ample! I a mi em dona per riure, m’ho he de reprimir, i ho passo francament malament.
P.D.: Per la resta, en un urinari SEMPRE s’ha de desviar la mirada per veure com està la “competència”.
Molt bona! Amb històries com aquesta podríem començar a escriure el Nou Anecdotari Costumista Català.
Jo sempre miro cap avall o cap amunt. Estic molt segur del que tinc entre les cames…