Tot té un límit

En aquesta vida tot té un límit llevat de tres coses que són, per ordre:

 

1 – La ràbia que fa la Marina Rossell.

2 – El perímetre abdominal de l'Ernest Benach.

3 – La meva paciència.

 

O almenys això és el que em pensava fins ara, perquè, ai las! (bonica interjecció de lament), una d'aquestes tres coses recentment ha arribat al seu límit.

 

No, no patiu: l'Ernest Benach no ha explotat ni re i la seva panxulina continua creixent desafiant els límits de l'elasticitat. Tampoc és que la Marina Rossell m'hagi deixat de fer més ràbia cada dia que passa. No. Tot plegat és més greu: se m'ha acabat la paciència.

 

I és per aixòs, amiguets i amiguetes, que a partir d'avui mateix canvio de casa. Ja podeu actualitzar els enllaços dels vostres blocs, els vostres lectors RSS, els favoritos i les cartilles de la caixa, perquè un servidor a partir d'ara viurà a:

 

 
 
(No s'invita particularment. S'agrairà l'assistència.)
 

[@more@]



Comentaris tancats a Tot té un límit

Redacció de socials: el senyor president

Avui un nen del cole que és amic meu però no gaire, perquè de vegades ens enfadem i no vol jugar amb mi, m'ha dit un secret que li ha explicat el seu papa. Jo no el puc dir, perquè és un secret, i els secrets no es poden dir, i per aixòs no puc dir que el senyor Montilla prepara canvis en el govern imi… ini… imin… inniments, o algo aixins.
 

[@more@]

A mi m'agrada molt que el senyor Montilla vulgui fer canvis inniments d'aquests al govern perquè igual es canvia a ell mateix per un altre.

A mi el senyor Montilla no em cau gaire bé, buenu gens, perquè quan va als llocs i ha d'escriure coses se les copia d'un paper que li ha preparat abans la seva senyu. A mi la meva senyoreta no em deixa mirar el diccionari quan fem dictats i si a classe de mates faig servir els dits per sumar em renya molt i no em deixa sortir al pati i jo passo molta vergonya perquè els altres nens se'n riuen de mi. Però la senyu del senyor Montilla no el renya ni re i el senyor Montilla no passa vergonya. A mi em sembla que el senyor Montilla és un pocavergonya, però no ho sé segur, perquè igual no ho fa espressament i ja és així de normal i li costa més que als altres nens aprendre les coses. A la meva classe també hi ha un nen que li costa més aprendre les coses, però em cau més bé que el senyor Montilla perquè quan parla l'entenc.

A més de copiar, ma sembla que el senyor Montilla tampoc sap llegir perquè ahir va passar una cosa molt i molt grossa que jo no entenc perquè sóc petit, però diuen que va fer vergonya aleina. Jo no sé què vol dir "aleina", però com que el senyor Montilla no té vergonya em sembla que vol dir que la vergonya la tenen els que l'escolten o algo aixins. Em sembla que el Joan Clos també fa vergonya d'aquesta, però a mi em fa riure quan surt a Polònia.

Hi ha una altra cosa que no entenc que és que el senyor Montilla té uns amiguets que saben llegir i escriure i parlar més bé que ell i que em sembla que es diuen d'esquerra publicana. I aquests amiguets no s'enfaden quan el senyor Montilla diu tonteries i jo no ho entenc, perquè una vegada jo em vaig inventar una mentida i dos nens que m'estaven amics no em van estar amics durant molt temps.

I jo quan sigui gran no votaré el senyor Montilla perquè li costa molt tot i fa vergonya aleina, ni els senyors d'esquerra publicana perquè són els seus més millors amics.

I ja està.

 
 



8s comentaris

Biografia d’Andreu II d’Hongria (1175-1235)

Després d'haver llegit aquest gran post, un servidor es troba amb el deure moral de glossar la figura del gran Andreu II d'Hongria (1175-1235) a través, evidentment, d'una biografia musicada.

[@more@]

 



9s comentaris

Fred

Hi ha situacions difícils per les quals creus que no hauràs de passar mai. No, segur que no. Tu no. Mai. Els altres sí. Tu mai. Perquè quan passen, passen sempre als altres, però no a tu. A tu mai. Als altres, sempre als altres.

 

I et vas enganyant fins que arriba un dia que els altres ets tu.

 

[@more@]

I hi ha, també, d'altres situacions difícils que creus que no viuràs mai perquè directament no passen mai a ningú. Ni a tu ni als altres. Passen només a les pel·lícules, als diaris, a les bones novel·les i a les males cançons. Són ciència ficció. No coneixes aquests altres a qui els hagi tocat viure-ho i, per tant, no cal enganyar-te pensant que a tu no et tocarà. Senzillament perquè és impossible que això passi en el teu univers on tot, lluny de ser perfecte, és previsiblement imperfecte.

 

I, malgrat tot, arriba un dia que passa.

 

I quan passa, quan ho vius, tens fred, molt fred. I poses la calefacció i tens fred. I t'acostes a l'estufa fins a cremar-te per fora, però per dins segueixes glaçat. I les cames et tremolen. Molt. I tens un pes al pit que no se'n va. I hi penses, hi penses, hi penses, i no entens re. I hi dones voltes i més voltes i no arribes enlloc. Potser perquè tot és tan absurd que no hi ha re a pensar ni enlloc on arribar. Potser perquè tot és tan fotudament increïble que, per moltes voltes que hi donis, tot plegat se t'escapa.

 

I no saps què passarà, perquè el temps sembla aturar-se. I la incertesa du als nervis. I els nervis a la por. I la por és mala companya quan el temps no avança.

 

Però malgrat tot, poc a poc, el temps passa. I tot i que no passa prou, des de darrera els vidres de l'autobús hi ha una mà que saluda. Un braç que s'aixeca amunt, ben amunt. Més amunt que mai.

 

I mentre t'ho expliquen se't fa un nus al coll i et torna el fred als ossos i el pes al pit. Et tremolen les cames i se't talla la veu. El carrer és ple de gent, però no els veus. Són només ombres.

 

Per sort plou i ningú no s'adonarà que estàs a punt de plorar.

 

Per sort plou i et ve Brossa al cap:

Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.

 

I així ho fas.

15s comentaris

Mastermall

Canvi de bugies, canvi d'oli i revisió de nivells del Fiatpunto al taller#1: 60 euros

[@more@]

Quedar-se tirat i avisar la grua: una pasta gansa (que paga l'assegurança)

Revisió d'emergència al taller#2, sense fer res, però aconseguint engegar el cotxe: 14 euros

Quedar-se novament tirat i avisar la grua: una altra pasta gansa (que torna a pagar l'assegurança)

Revisió a fondo al taller#3 i recodificació de la clau (?): 60 euros

Quedar-se novament tirat i no avisar la grua perquè ja intueixes que al cap de deu o vint minuts es tornarà a engegar: 0 euros (i un caos circulatori)

Nova revisió a fondo al taller#3 i canvi d'un sensor: (encara pendent de factura)

Quedar-se novament tirat, no avisar la grua i blablabla: 0 euros

Nova revisió a fondo al taller#3 i canvi d'un altre sensor: (encara pendent de factura)

Quedar-se novament tirat i avisar la grua perquè el caos és monumental: una altra pasta gansa (que paga l'assegurança)

Revisió molt, molt, molt a fondo al Concessionari Oficial FIAT i canvi de bugies defectuoses(!): 349,81 euros

 

Saber que aquesta imatge és exclusivament culpa d'una errada humana i no pas d'una fallada tècnica del cotxe més perfecte del planeta: no té preu.

 

 

Hi ha coses que els diners no poden pagar. Per a tota la resta, Mastermall: un cop de mall ben gros!!!

 

10s comentaris

1004

Partint de la base que pagar una conexió a internet sense fer-la servir és del gènere tonto, fa cosa d'un mes un servidor va iniciar les negociacions pertinents amb Telefònica per donar de baixa l'accés a internet de casa dels meus pares.

 

I fins ahir no vaig començar a veure la llum al final del túnel.

 

[@more@]

La meva primera trucada al 1004 va ser d'antologia. La recordo perfectament. Va ser una nit de diumenge de mitjans de gener. Bienvenido a Telefónica, va dir la senyora del 1004. Era una màquina, vale, però se la notava molt humana. Entre tot el reguitzell d'opcions disponibles em va llamar l'atenció aquella de Si vol ser atès en català polsi dos. Nyeeeeec. Dos polsat i musiqueta de línies ocupades.

 

Dinou (sí, ú, nou) minuts més tard la música deixava pas a un poc esperançador: Telefónica, bona nit. Li atén Yessi. En què puc aiudar-li?

 

Hola Llessi (aixins, catalanitzant-li el nom), mira, que volia donar-me de baixa de l'internet. La Llessi em pregunta el número de la línia. Li dono. Em pregunta el NIF del titular de la línia. Li dono. Pitja quatre tecles i em diu que ja està.

 

Ja està. Flipo mandarines. Com? Que ja està? I no he d'enviar una carta? Ni un burofax? Ni un escrit? Ni un algo? La Llessi m'assegura que no. Jo insisteixo: i no em carregareu cap més rebut? La Llessi em perjura que no. I jo penjo convençut que el món és meravellós, que tots els mites sobre Telefónica són falsos i tots els tòpics sobre les Yessis una camama. Però ai las!, il·lús de mi, el dia 1 de febrer, puntualment, em carreguen el rebut.

 

Torno a trucar al 1004. Una vegada i dues i tres. Que si les línies estan ocupades. Que si l'horari per tramitar baixes és de 8 a 22. Que si es talla la comunicació mentre estic parlant amb l'operadora. Que si resulta que jo sóc de Telefònica, però vaig contractar l'accés amb Terra i ahora le paso. Que si pim, que si pam, fins aquesta setmana no n'he pogut treure l'aigua clara.

 

Resumint: per tramitar la baixa cal enviar un fax (o un mail) indicant clarament (1) els datos del titular del contracte (adjuntant una fotocòpia del DNI); (2) el número de la línia associada a la connexió i (3) el motiu pel qual se sol·licita la baixa.

 

Alto. (1) i (2) em semblen molt bé. Però… i el motiu pel qual sol·licito la baixa? Què n'han de fotre? És que si algun dia baixo al Mercadona i deicideixo no comprar fectus el senyor Hacendado em trucarà a casa sol·licitant-me'n el motiu? Si ho volen saber per fer estadístiques que m'ho diguin clarament, però que no em vinguin amb indirectes, que no les pillo. I a més, jo sóc d'aquells que si l'enquesta és voluntària segur que la relleno, però si és obligatòria m'hi nego en rodó!

 

M'he enfadat, sí, no puc fer-hi més. Però aquí em teniu: molt protestar i molt queixar-me, però tan bencregut com sóc, a l'hora de la veritat he obert el Word, he sel·leccionat la plantilla Fax Moderno i he redactat i enviat el putufax sol·licitant la baixa i explicant-ne clarament el motiu, no fos cas que l'1 de març em tornessin a carregar el rebut. Jo diria que queda clar…

 

13s comentaris

Aproximació a l’escriptura automàtica (amb goteres al sostre i un embalsamador de lilàs)

Les esquerdes del sostre plouen mel, però duc paraigües de mató: si em doneu quinze segons, envairé Kuala Lumpur.

 

[@more@]

Quinze segons? No. Ben mirat, amb quatre en tinc prou. Mireu: un, dos, set i quinze. Això fa quatre. Perquè sí. Perquè el temps ens el fem nosaltres. Perquè la mesura exacta de les hores la dóna l'olor dels lilàs. Perquè hi ha un senyor que n'embalsama, però no ha estat mai capaç de guardar-ne l'aroma en un pot de conserva. (Sí. Ho porten els diaris i no t'ho creus). Perquè els lilàs es marceixen i, de vegades, ve l'hivern.

 

I és per això que tot cau. L'hivern. Tot cau. Heus ací on has arribat: el món per un forat -l'univers corcat- i un set als pantalons. Heus ací tot el que tens. Hivern. I ara caus pel forat del món. Neves del cel com un collons de floquet inflat que no entén re i es pregunta perquè tot puja. Avall, avall. Endins, endins. Una costura a l'horitzó i res seria com és. Però ara caus. Ara neves. Univers endins, endins. Nevant avall. Nevant endins. Fins a la taula del fons de tot, la més llunyana de l'estufa, on el cambrer no et veurà mai i moriràs de set. O de fred.

 

Match point, monsieur, diu el maitre que surt a saludar. Game over? respons tu. (O bé preguntes, que no és el mateix, però gairebé ). I una merda: un, dos, tres, salvat per tots. Si no vols morir, pitja l'asterisc i inserta moneda (d'un dia d'abril).

 

De lluny, tot és mesquí. D'aprop tampoc, però per anar fent ja n'hi ha prou. Perquè demà, si Déu vol, a Beijing serà dimecres.

 

Però, això, l'embalsamador de lilàs encara no ho sap.

11s comentaris

Què és Catalunya? (Quarta part: una aproximació gravitatòria)

Catalunya, aquesta mena de país nostre que té forma de triangle rectangle, on les distàncies són tan llargues i tot és tan cart, té un problema. I sèrio: els catalans no sabem on és "el mig".

 

El mig de què? El mig de Catalunya, evidentment.

 

[@more@]

Perquè… exactament on és el centre geogràfic de Catalunya? Eh? On? Eh? On haurem de posar el puntal el dia que Catalunya se separi d'Espanya per evitar que el país se'ns inclini massa i rodolem tots fins el mar? On? Eh? On?

 

Servidor, després d'una intensa recerca a la xarxa, ha trobat opinions per tots els gustos. Hi ha qui opina que el centre geogràfic es troba a Montserrat; altres creuen que al Santuari de Pinós; uns altres a Fals; alguns al Cogolló de Can Torra (aspactaculà!); hi ha qui el situa a Manresa; d'altres al Moianès; uns quants a la Serra de Castelltallat… i podríem seguir i seguir i seguir i seguir i seguir i seguir i seguir fins que el Noi del Sucre ens vingués a preguntar que què cony volem.

 

Però no cal que patiu més, perquè un servidor, equipat amb els recursos tecnològics més avançats (incloent-hi el Paint v 5.1 i el Bloc de Notas), l'ha aconseguit localitzar amb precisió mil·limètrica. No ha estat fàcil, però l'esforç ha valgut la pena. Heus aquí el making-of.

 

Recapitulem. Ja sabíem que Catalunya és un triangle rectangle amb els vèrtex a Bausén, Portbou i Alcanar:

 

Figura 1El que ja sabíem. Font: elaboració pròpia

 

 

Passem-ho a net:

 


 

Figura 2Catalunya passada a net.

 

Com que la majoria heu acabat l'egebé, ja deveu saber que per a localitzar el centre de gravetat dels triangles cal unir cadascun dels vèrtexs (les punxes, per si hi ha algú de lletres) amb el punt mig del costat del davant. Aquest punt d'intersecció, anomenat baricentre, és el centre de gravetat, que és precisament el que estàvem buscant, vès tu, quina casualitat.

 

Apliquem-ho a Catalunya, viam què passa:

 

Figura 3 Aplicació a Catalunya, viam què passa.

 

Ai las! Sembla que, efectivament, la teoria es compleix i les tres línies intersecten en un sol punt, sense haver de fer trampa ni re. Podríem acostar-nos-hi una mica més, sisplau?

 


 

 Figura 4 Oitant!

 

Una mica més i ja ho tenim: vet aquí el centre geogràfic de Catalunya!

 

 


 

Figura 6Vet-lo aquí.

 

Colpidor, oi? Ja estem en condicions d'afirmar que el centre de Catalunya es troba al sud-oest de Cal Siboc, en un turonet anomenat La Serreta, prop del nucli de Peracamps, al municipi de Llobera.

 

Catalans i catalanes! Ara que ja ho tenim clar, sortim al carrer! Anem en peregrinació fins a l'era de cal Siboc! Enfilem-nos a la Serreta, fins a l'indret marcat per tres línies de color verd fosforito que es creuen. I un cop allí, encomanant-nos a Santa Prisca, patrona d'aquesta Nova Catalunya que acabem de descobrir, plantem-hi una senyera ben grossa i instal·lem-hi un caixer automàtic de la Caixa i una màquina de Cocacoles!

 

Catalans, congratulem-nos-en! Catalunya ja té centre! Catalunya ja té melic!

 

25s comentaris

Dos nos fan un sí

No són les set tocades del matí. No estic a punt d'agafar el tren. No estic escoltant Catalunya Música per la ràdio del mòbil.

 

[@more@]

No baixo les escales de l'estació. No pico la T-50 que no em caduca demà. No hi ha interferències que van i venen. No baixo més escales. No agonitza la sintonia sota massa tones de ciment. No desapareix la guitarra del Yepes. No la substitueix una remor estúpida d'emissora mal sintonitzada. No queda un no-re buit. No m'enfado amb qui sap qui.

 

No penso que valgui la pena explicar-ho. No penjo cap post dient-ho.

 

No hi penso més. I no m'adono que, de la mateixa manera que tot el que és pot arribar a no ser simplement posant un no al davant, tot el que no és pot arribar a ser si el traiem.

 

Només és qüestió de no començar les frases amb un no i el miracle es fa sol.

 

O de començar-les amb dos.

 

No no és mentida?

 

8s comentaris

HTTP 404 Not Found

La pàgina no es pot carregar  (per variar)

La pàgina que heu sol·licitat no està disponible, però avui no és culpa del servidor de blocat sinó d'aquest servidor de vostès.


[@more@]

Per llegir el post d'avui podeu intentar aixòs:

  • Obriu la página principal i busqueu-lo vosaltres mateixos. No el trobareu perquè no l'he escrit, ja us ho dic ara, però hasta pudé riureu una estona i tot.

  • Si heu picat directament l'adreça, assegureu-vos que no heu teclejat capsa en comptes de caspa o bé blogspot.com en comptes de bloc.cat.

  • Cliqueu simultàniament Control+tabulador+F7+ ImprPant+AvPag. Si, a falta de dits, heu d'emprar la llengua, compte no us enrampeu… 
     
  • Torneu enrera, encomaneu-vos a Santa Prisca i reintenteu-ho.
     
  • Feu clic a Cerca i busqueu una pàgina que funcioni, que l'Internet és molt gran i hi ha d'altres puestus a part d'aquest.


HTTP 404 – Arxiu no trobat

 

11s comentaris